L'arbre genealògic de la família materna

El mas de Pasqual Parret

Així és com segurament es coneixia aquesta casa de camp, situada en una collada, al centre de la partida de Colomer, en una creuera de camins.

Per la porta del mas passa la Via Pecuària que ve des de l’Alcoià i es dirigeix cap a la Marina Baixa, passant per Relleu. També passa per la porta el camí que comunica  la carretera de La Torre de les Maçanes a Relleu  amb els masos que formen part d’aquesta partida: “El Bolaor”, “El Moral”, “Catalana”, “El mas de Les Llonganisses”… fins a arribar al fons del “Barranc de Montferri o de Les Danses”.

L’habitatge estava format per tres edificis adossats en forma de U, la pallissa, que mirava cap a l’Est, la casa, que mirava cap al Nord i un menut corral cobert, que mirava cap al Sud.

La vivenda, de dues plantes. La planta baixa, a banda de l’habitacle d'entrada on estaven la xemeneia, el forn, el rebost i el banc de cànters, comptava amb dues habitacions terreres i una ampla quadra per a les cavalleries, i en la primera planta, molt lluminosa, una ampla cambra donava pas a dues habitacions.

Els tres edificis conformaven un pati descobert, dividit en dues zones per un banc de pedra que servia de seient.

 Una,  per seure i gaudir del sol a l'hivern o de l'ombra i de la fresca a l'estiu, protegida per una parra, des de la qual s'accedia a l'habitatge. L'altra, un corral descobert, on els animalets que vivien al mas passejaven i menjaven amb certa llibertat.

El pati estava delimitat per un mur de pedra seca, on s'obria la porta d'accés a l'immoble des del camí o via pecuària, i per l’edifici dels veïns, propietat de la família de “Els Lluernes”.

Els dos masos compartien un xicotet habitacle a la zona de la paret mitjancera, el cup, amb  la maquinaria de la premsa,  per l'elaboració de vi.

Un recinte al qual tenien dret, d'accés i ús, altres veïns, propietaris de bancals i terra d'aquelles contornades, els quals, generalment, provenien de la mateixa família.

Davant el mas, l’era, el lloc de batre, tasca fonamental per a la vida dels masovers, situada en l’alt de la collada, on corria bé el vent, i des d’on es podien, i es poden, contemplar els paisatges de les serres de Penàguila i d'Aitana cap al Nord i la vall de  Xixona cap al Sud, que va obrint-se fins a la costa d’Alacant, jalonada per les serres de La Grana i de Migjorn.

                                                   La serra d'Aitana, al fons, des de l'era del mas.

                                    

                                        A l'altre costat, en primer lloc la serra de La Grana, 

                                       darrere Xixona i la Penya-roja i al fons el Mediterrani.

Al voltant de la casa, les terres de conreu, dedicades a la sembra i a cultius de secà i els boscos, majoritàriament de pi i de carrasca formaven el conjunt de l'explotació agrícola.

Consuelo Serra Verdú

Em costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m'acumulen

que ni deixen espai a la tristesa

i et visc intensament sense tenir-te.

Em dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia;

però d'aquest dolor en trec la força

per escriure aquests mots i recordar-te.

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-te absent per sempre.

Extracte del poema “Lletra a Dolors” de Miquel Martí i Pol.

El 23 de febrer de 1893, va nàixer Maria Consuelo, filla de José Antonio Serra Monllor (29/12/1855 - 2/6/1923) i Josefa Verdú Domènech (14/2/1854 -16/10/1922).

Neta paterna de José Serra Vidal (30/3/1831 - 18/2/1899, fill d'Antonio i Vicenta) i Dolores Monllor Calbo (? -11/10/1919).

I neta materna de Mariano Verdú Garcia (28/2/1819 - ?, fill de Mariano i Maria)  i Francisca Domènech Domènech (4/6/1817 - 4/8/1898, filla d'Antonio i Francisca). 

Va ser la més menuda de 7 germans, dels quals únicament tres van arribar a la maduresa: Maria Virgínia, Julian i Maria Consuelo.

De la família de "Els Parrets", va viure a la partida de Teix fins casar-se amb José Garcia Verdú, traslladant-se a viure a Alcoi, on van viure uns anys

De tornada al poble, per motius laborals, va fixar el seu domicili definitiu al carrer Calvari, dedicant-se a l'agricultura.

Va ser mare de dos fills, Luís i Consuelo.

Diuen, els que la van conèixer, que era una dona treballadora, valenta, oberta, despresa i amant de la música i de la poesia.

Va aprendre a tocar la guitarra i a més de tocar música tradicional, componia xicotetes melodies que aplicava a versos curts, que obtenia d'algun llibre o de simples fullets que arribaven a les seues mans.

Consuelo Serra tocant la guitarra

També participava, com a guitarrista, en els balls que s'organitzaven a diferents partides dels voltants.

Era mestressa de casa i a més ajudava al seu marit en les faenes del camp i l'acompanyava per vendre fruita i altres productes a algun mercat proper com el d'Alcoi.

Sabia pujar a cavall i manejava l'escopeta, que solament pensava utilitzar per a la defensa personal en cas de necessitat.

José Garcia Verdú (Pep)

M’he estimat molt la vida,

no com a plenitud, cosa total,

sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,

ara un pessic d'aquesta salsa,

oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,

què dieu d'aquest lluç,

és sorprenent el fet d'una cirera.

m'agrada així la vida,

aquest got d'aigua,

una jove que passa pel carrer,

aquest verd,

aquest pètal,

allò

una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,

 i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquell passerell,

aquell melic,

com la primera dent d'un infant.

Vicent Andrés Estellés

José Garcia Verdú, va nàixer el 18 d'abril de 1888.

Fill d’Antonio Garcia Alcaraz (28/1/1849 – 4/11/1889) i de Francisca Verdú Llinares (22/5/1852 – 17/6/1926), casats el 13 de desembre de 1874.

Net patern de José Garcia Espí (12/9/1815 – 25/2/1894, fill de Francisco i Maria) i de Josefa Alcaraz Llorens (7/3/1814 – 6/2/1897, filla de Matias i Rosa)

Net matern de Tomás Verdú Orts (17/9/1823 – 1/8/1896, fill de Antonio i de Josefa) i de Maria Llinares Garcia (-).

Va ser el més menut de quatre germans: Francisca, Antonio Vicente, Maria Dolores i José.

Era un home treballador i sabut, de jove va ser jornaler, feia treballs agrícoles i va aprendre a fer forns de calç. 

Quan arribava l'estiu anava amb altres treballadors buscant contractes per segar, acabant segurament en camps de Castella, ja que ell contava alguna anècdota de les seues estades a Madrid, alhora d'agafar el tren per tornar cap a casa, quan els jornals s'havien acabat.

Tenia coneixements sobre les plantes del seu entorn i de les seues propietats i sabia solventar amb elles alguns problemes de salut.

Era un bon conversador i contador de contes i llegendes, que va guardar en la seua memòria fins a la vellesa. Històries que a vegades gaudia de contar a la vora del foc en les llargues nits de l'hivern

Quan es va casar amb Consuelo Serra, van emigrar a Alcoi, on va començar a treballar en una fàbrica del textil, però prompte va descubrir que no tolerava la pols que produïen els telers. Era asmàtic. I ja amb dos fills van tornar al poble.

Consuelo havia heretat de son pare uns bancals i una caseta de camp a la partida de Colomer.

Amb els estalvis que tenien van anar comprant uns terrenys lindants per engrandir el territori cultivable i es va dedicar a l’agricultura.

Abans d’eixir el sol, ell i Consuelo carregaven la mula i des de la casa familiar del carrer Calvari partien quasi tots els dies pel camí de La Rabosina cap al maset de Colomer, on a banda de cereals, lleguminoses i verdures, cultivaven arbres fruiters, oliveres, ametlers i un poc de vinya, que eren la base de la seua alimentació i la fons dels seus ingressos.

Tant al maset com a la casa del poble cuidaven animalets, que els ajudaven a mantindre la seua economía.

Consuelo i Pep, la família

Ens estimen

sense condicions ni reserves

sense raons ni preguntes.

Pel sol fet d'estimar-nos.

D'aquesta manera ens estimem.

Consuelo Serra Verdú amb José García Verdú
 i la seua filla Consuelo García Serra.

La filla de Consuelo i Pep: Consuelito

Els teus fills no són els teus fills
són fills de la vida
desitjosa de si mateixa.

No venen de tu, sinó a través teu
i, encara que estan amb tu,
no et pertanyen.

Pots donar-los-hi el teu amor
però no els teus pensaments,
doncs tenen els seus propis pensaments.

Pots abrigar els seus cossos,
però no les seves ànimes, perquè ells
viuen a la casa del demà
que no pots visitar,
ni tan sols en somnis.

Pots esforçar-te en ser com ells
però no procuris fer-los semblants a tu.
Perquè la vida no s'endarrereix
ni s'atura en l'ahir.

Tu ets l'arc del qual els teus fills,
com fletxes vives, són llançats.
Deixa que la inclinació,
a la teva mà d'arquer,
sigui per la felicitat.


KHALIL GIBRAN
(Del seu llibre "El profeta")

Consuelo va nàixer  el 3 de juny de 1921 a Alcoi, on va viure amb els seus pares fins a l'edat de ser escolaritzada, moment en què la família es trasllada al poble. Va ser una xiqueta desitjada i volguda.

Temps d'inocència

                                 Encara li brillen els ulls

                                 i la seua ànima és blanca

                                 com la neu.

                                       

Carnestoltes a la Glorieta amb Antonio del Saüquer

Consuelo Garcia Serra va prendre la primera comunió a l'església de Santa Anna a La Torre de les Maçanes en 1928, tal com resa el recordatori.