Pep

M’he estimat molt la vida,

no com a plenitud, cosa total,

sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,

ara un pessic d'aquesta salsa,

oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,

què dieu d'aquest lluç,

és sorprenent el fet d'una cirera.

m'agrada així la vida,

aquest got d'aigua,

una jove que passa pel carrer,

aquest verd,

aquest pètal,

allò

una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,

 i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquell passerell,

aquell melic,

com la primera dent d'un infant.

Vicent Andrés Estellés

José Garcia Verdú, va nàixer el 18 d’abril de 1888.

Fill d’Antonio Garcia Alcaraz (28/1/1849 – 4/11/1889) i de Francisca Verdú Llinares (22/5/1852 – 17/6/1926), casats el 13 de desembre de 1874.

Net patern de José Garcia Espí (12/9/1815 – 25/2/1894, fill de Francisco i Maria) i de Josefa Alcaraz Llorens (7/3/1814 – 6/2/1897, filla de Matias i Rosa)

Net matern de Tomás Verdú Orts (17/9/1823 – 1/8/1896, fill de Antonio i de Josefa) i de Maria Llinares Garcia (-).

Va ser el més menut de quatre germans: Francisca, Antonio Vicente, Maria Dolores i José.

Era un home treballador i sabut, de jove va ser jornaler, feia treballs agrícoles i va aprendre a fer forns de calç. 

Quan arribava l’estiu anava amb altres treballadors buscant contractes per segar, acabant segurament en camps de Castella, ja que ell contava alguna anècdota de les seues estàncies a Madrid, alhora d’agafar el tren per tornar cap a casa, quan els jornals s’havien acabat.

Tenia coneiximents sobre les plantes del seu entorn i de les seues propietats i sabia solventar amb elles alguns problemes de salut.

Era un bon conversador i contador de contes i llegendes, que va guardar en la seua memòria fins a la vellesa. Històries que a vegades gaudia de contar a la vora del foc en les llargues nits de l’hivern

Quan es va casar amb Consuelo Serra, van emigrar a Alcoi, on va començar a treballar en una fàbrica del textil, però prompte va descubrir que no tolerava la pols que produien els telars. Era asmàtic. I ja amb dos fills van tornar al poble.

Consuelo havia heretat de son pare uns bancals i una caseta de camp a la partida de Colomer.

Amb els estalvis que tenien van anar comprant uns terrenys lindants per engrandir el territori cultivable i es va dedicar a l’agricultura.

Abans d’eixir el sol, ell i Consuelo carregaven la mula i des de la casa familiar del carrer Calvari partien quasi tots els dies pel camí de La Rabosina cap al maset de Colomer, on a banda de cereals, lleguminoses i verdures, cultivaven arbres fruiters, oliveres, ametlers i un poc de vinya, que eren la base de la seua alimentació i la fons dels seus ingressos.

Tant al maset com a la casa del poble cuidaven animalets, que els ajudaven a mantindre la seua economía.