José Garcia Verdú (Pep)

M’he estimat molt la vida,

no com a plenitud, cosa total,

sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,

ara un pessic d'aquesta salsa,

oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,

què dieu d'aquest lluç,

és sorprenent el fet d'una cirera.

m'agrada així la vida,

aquest got d'aigua,

una jove que passa pel carrer,

aquest verd,

aquest pètal,

allò

una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,

 i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquell passerell,

aquell melic,

com la primera dent d'un infant.

Vicent Andrés Estellés

José Garcia Verdú, va nàixer el 18 d'abril de 1888.

Fill d’Antonio Garcia Alcaraz (28/1/1849 – 4/11/1889) i de Francisca Verdú Llinares (22/5/1852 – 17/6/1926), casats el 13 de desembre de 1874.

Net patern de José Garcia Espí (12/9/1815 – 25/2/1894, fill de Francisco i Maria) i de Josefa Alcaraz Llorens (7/3/1814 – 6/2/1897, filla de Matias i Rosa)

Net matern de Tomás Verdú Orts (17/9/1823 – 1/8/1896, fill de Antonio i de Josefa) i de Maria Llinares Garcia (-).

Va ser el més menut de quatre germans: Francisca, Antonio Vicente, Maria Dolores i José.

Era un home treballador i sabut, de jove va ser jornaler, feia treballs agrícoles i va aprendre a fer forns de calç. 

Quan arribava l'estiu anava amb altres treballadors buscant contractes per segar, acabant segurament en camps de Castella, ja que ell contava alguna anècdota de les seues estades a Madrid, alhora d'agafar el tren per tornar cap a casa, quan els jornals s'havien acabat.

Tenia coneixements sobre les plantes del seu entorn i de les seues propietats i sabia solventar amb elles alguns problemes de salut.

Era un bon conversador i contador de contes i llegendes, que va guardar en la seua memòria fins a la vellesa. Històries que a vegades gaudia de contar a la vora del foc en les llargues nits de l'hivern

Quan es va casar amb Consuelo Serra, van emigrar a Alcoi, on va començar a treballar en una fàbrica del textil, però prompte va descubrir que no tolerava la pols que produïen els telers. Era asmàtic. I ja amb dos fills van tornar al poble.

Consuelo havia heretat de son pare uns bancals i una caseta de camp a la partida de Colomer.

Amb els estalvis que tenien van anar comprant uns terrenys lindants per engrandir el territori cultivable i es va dedicar a l’agricultura.

Abans d’eixir el sol, ell i Consuelo carregaven la mula i des de la casa familiar del carrer Calvari partien quasi tots els dies pel camí de La Rabosina cap al maset de Colomer, on a banda de cereals, lleguminoses i verdures, cultivaven arbres fruiters, oliveres, ametlers i un poc de vinya, que eren la base de la seua alimentació i la fons dels seus ingressos.

Tant al maset com a la casa del poble cuidaven animalets, que els ajudaven a mantindre la seua economía.

Consuelo i Pep, la família

Ens estimen

sense condicions ni reserves

sense raons ni preguntes.

Pel sol fet d'estimar-nos.

D'aquesta manera ens estimem.

Consuelo Serra Verdú amb José García Verdú
 i la seua filla Consuelo García Serra.

La filla de Consuelo i Pep: Consuelito

Els teus fills no són els teus fills
són fills de la vida
desitjosa de si mateixa.

No venen de tu, sinó a través teu
i, encara que estan amb tu,
no et pertanyen.

Pots donar-los-hi el teu amor
però no els teus pensaments,
doncs tenen els seus propis pensaments.

Pots abrigar els seus cossos,
però no les seves ànimes, perquè ells
viuen a la casa del demà
que no pots visitar,
ni tan sols en somnis.

Pots esforçar-te en ser com ells
però no procuris fer-los semblants a tu.
Perquè la vida no s'endarrereix
ni s'atura en l'ahir.

Tu ets l'arc del qual els teus fills,
com fletxes vives, són llançats.
Deixa que la inclinació,
a la teva mà d'arquer,
sigui per la felicitat.


KHALIL GIBRAN
(Del seu llibre "El profeta")

Consuelo va nàixer  el 3 de juny de 1921 a Alcoi, on va viure amb els seus pares fins a l'edat de ser escolaritzada, moment en què la família es trasllada al poble. Va ser una xiqueta desitjada i volguda.

Temps d'inocència

                                 Encara li brillen els ulls

                                 i la seua ànima és blanca

                                 com la neu.

                                       

Carnestoltes a la Glorieta amb Antonio del Saüquer

Consuelo Garcia Serra va prendre la primera comunió a l'església de Santa Anna a La Torre de les Maçanes en 1928, tal com resa el recordatori.

Adolescència i amistats

Existeixen persones a la nostra vida que ens fan feliços per la senzilla casualitat d'haver-se creuat en la nostra vida.

Algunes recorren el camí al nostre costat, veient moltes llunes passar; en canvi d'altres amb prou feines les veiem entre un pas i l'altre.A totes les anomenem Amics, i n'hi ha de moltes classes.
Tal vegada cada fulla d'un arbre caracteritza un dels nostres amics.

Amb Maria Correu,Fina dels Canyarets,
asseguda Consuelo del Forn

Amb Maria Correu, Elia del Coto,
Fina dels Canyarets i Maria de l'Hostal

El primer que neix del brot és el nostre amic Pare i la nostra amiga Mare, que ens mostren què és la vida.

Després vénen els amics Germans, amb els que dividim el nostre espai perquè puguin florir com nosaltres.
Llavors coneixem tota la Família de fulles, a les quals respectem i desitgem bé.

Però el destí ens presenta altres amics, que no sabíem que es creuarien en el nostre camí. 

Amb Asun

Amb Eva i Asun

A molts d'ells els anomenem Amics de l'Ànima, amics de cor. Són sincers, són vertaders. Saben quan no estem bé, saben el que ens fa feliç. I de vegades, un d'aquests amics de l'ànima esclata dins del nostre cor.
Aquest dóna brillantor als nostres ulls, música als nostres llavis, ales als nostres peus.

Amb Maria de l'Hostal

Amb Maria Correu

També hi ha aquells amics per un temps, tal vegada unes vacances o uns dies o unes hores. Ells acostumen a col·locar somriures als nostres rostres durant el temps que estem propers.

No podem oblidar els amics distants, aquells que estan a la punta de les branques, i que quan el vent bufa sempre apareixen entre una fulla i altra.

Amb Quico i Fina dels Canyarets

Amb "El Perron"

El temps passa, l'estiu se'n va, la tardor s'acosta i perdem algunes de les nostres fulles. Algunes naixeran el proper estiu i d'altres es quedaran durant moltes estacions. Però el que ens fa feliç és que les que han caigut continuen a prop nostre, alimentant les nostres arrels amb alegria. Són records de moments meravellosos, de quan es van creuar en el nostre camí.

Et desitge, fulla del meu arbre, pau, amor, salut, sort i prosperitat. Avui i sempre...

Simplement perquè cada persona que passa per la nostra vida és única, sempre deixa un xic de sí i s'emporta un xic de nosaltres.

A la Font Major amb Asun i Eva

Amb el "Perron" i Luís de l'Estanc

N'hi haurà que s'emportaran molt, però no n'hi haurà cap que no ens deixi res.
Aquesta és la major responsabilitat de la nostra vida, i la prova evident que dues ànimes no es troben per casualitat.

Amb Maruja al centre

L'ARBRE DELS AMICS, Jorge Luis Borges.

Adolescència

Època tumultuosa
del pas de la infantesa 
a un món regit per els adults
on hi ha més preguntes que respostes.
Descobriment del cos
on el terratrèmol hormonal 
crea inquietuds, inharmonies
i un estat silent d'incomprensió.
No es comprenen les normes 
ni el perquè s'ha de creure 
que els adults autoritzen
la manera de viure i de sentir.
Un espai misteriós
de consecucions doloroses 
per fer-se un lloc
dins d'un món no comprés.

 Afloren-ne l'amor, les pors i els dubtes;
Cada albada un nou dia 
on enfrontar-se a unes obligacions 
gairebé ben enteses.
Amics, amigues, companys i un present
que lluita en contra d'un futur
i un pervenir difús en la distància.
Un temps d'expectatives
de tots els sentiments que amaren l'anima
sense certeses i si improvisacions,
on la paraula"llibertat" reprèn la forma
per oposar-se fermament en els qui manen.
El temps que tot ho esborra i difumina 
deixarà uns records fugissers d'aquesta etapa
que serem incapaços de percebre
fins que s'hagi acabat.
Llavors, 
després d'haver fet 
molt més camí
tindrem més respostes que preguntes
i haurem travessat 
per un portal estrany i misteriós
cap a la maduresa i l'equilibri.

Josep Bonnín Segura

Amistats juvenils

L'amistat és una relació afectiva entre dues o més persones. L'amistat és una de les relacions interpersonals més comuns que la majoria de les persones tenen en la vida.

Consuelo amb Eva, amiga i sastressa al carrer Calvari

L'amistat es dóna en diferents etapes de la vida i en diferents graus d'importància i transcendència.

Consuelo i  Eva tornant de l'església.

L'amistat neix quan les persones troben inquietuds i sentiments comuns de la mateixa manera que confiança mútua.

Consuelo i Celín del mas de Coloma (Cayetano, fonda) (Alcoi)

Si bé és cert que tots tenim algun que altre amic, aquests es poden comptar amb els dits d'una mà, ja que és molt difícil per al cervell humà establir vincles tan forts com l'amistat, i que perduren al llarg dels dies i en contra de totes les adversitats.

Assegudes a la banqueta de l'aigüera de la pujada al Mas de Praos
Consuelo (2), Nati (4), Maria Tendra (5) 

Les vesprades dels diumenges, passejades amb les amigues, des del Carrer Major fins al pont, on solien seure un ratet i parlar de les últimes novetats, abans d'anar al cine o de tornar a casa.

Un grup d'amigues un dia de Pasqua a l'escala, ja desapareguda, del mas dels Castellans,
a la partida de Les Alcoies. Des de l'esquerra, Irenita (2), Nati (3), Carmencita (5), Lola
Carratalà (8), Consuelo (9)

La Pasqua és un bon moment per relacionar-se i reforçar els vincles d'amistat i coneixença.

Jocs de Pasqua

Bona filla

Passar un dia en família és simple al mateix temps que meravellós, poder estar amb els teus éssers estimats sense pors, sabent que estàs amb la gent que estimes, per sobre de qualsevol altre element extern.

A la porta de la casa del carrer Calvari

Al mas

Compartint paella al mas

Una xica del castell

Passeig del Calvari o Camí del Cementeri. Dalt el carrer Calvari

Consuelito va viure amb els seus pares, fins a casar-se, al núm. 2 del carrer Calvari, un carrer d'eixos que fan escaló, a causa de les característiques del terreny, a la part alta del poble, damunt del camí de pujada al cementeri, jalonat per xiprers, on les cases miren cap a l'Oest, de cara al Montagut, la Barcella i la serra dels Plans, des d'on es veuen les teulades i les terrasses de les cases de la zona nova i un gran nombre de masos disseminats enmig dels camps de conreu.

En una casa de dues plantes, amb una ampla entrada, cuina amb forn i llar, quarto terrer, que dóna al carrer, quadres, corral cobert, desllunat i bodega a la planta baixa i dues habitacions i una ampla cambra al pis de dalt.

Enfront de la porta de cada una de les cases del carrer, un om, rodejat per un escocell alt , acompanyat d'una banqueta de pedres, un conjunt per seure i gaudir de l'ombra a l'estiu i protegir les façanes del sol de la vesprada.   

A l'ombra de l'om (C/ Calvari)

A l'ombra de l'om

                                                                                                                    

Fent cantó la casa Pep l'Esquilador

L'església al fons

Al passeig del Calvari
Dalt la pujada a l'era del Saüquer

Passeig del Calvari o
Camí del Cementeri

Al peu del carrer Calvari.
Davant de cada casa un arbre.
Generalment un om.

Clavariesa

He estat invitada a la gran festa d'aquest món, i així la meua vida fou santificada. 
Mos ulls han vist i meues orelles han oït. 
La meua missió en aquesta festa era fer-hi sonar el meu instrument, i he fet tant com he pogut.

Extracte de cançó. Gitanjali (cançó d'ofrena) – Rabindranath Tagore – Versió de Ventura Gassol i J. Carner.

Al fons Els Plans

Amb Fidel a la dreta

D'esquerra a dreta: i de darrere davant :
amiga d'Alcoi, Salvador, José Mª, Eva,
Consuelo del Forn,  Elvira del Saüquer
Maria de la Caseta, Maria  o Amelia
del Saüquer,  Tres amigues d'Alcoi.

Al carrer La Creu, davant de la casa del
tio Vicent Curro, abocat al balcó,
amb barret. L'acompanyen  Salvador i
José Mª. A uns passos, darrere, Santiago.